Una parella de hipocamps dansa per paisatges onírics de formes orgàniques pregnants que s'entrecreuen i desdoblen al ritme d'un sincopat piano*. Imatges nebuloses que habiten un marc atemporal entre les nostres memòries més íntimes i els records de l'inconscient col·lectiu.

Com pàgines d'un llibre, a Seahorses se succeeixen les fotografies preses per la mateixa artista en tres viatges que la van portar a llocs tan dispars i distants entre si com Galícia, Islàndia i el Brasil. Austeritat de mitjans que accentua el caràcter agrest d'unes formacions rocoses capricioses esculpides durant segles que fonen l'orgànic amb l'arquitectònic. Com aquests icebergs, gairebé rastres de civilitzacions perdudes, que ens obren a un temps ancestral.

Escenes que ens fan pensar en ukiyo-e - "pintures del món fotant". Estampes de móns vaporosos i horitzons tan fugissers com la vora del mar. Límit rutilant sempre volàtil. El gel dels icebergs islandesos; la pluja i els mars gallecs; la pesada humitat brasilera ... cadena infnita de condensació-evaporació.

Per això l'interès de Llopis en els espirals, línia contínua que transita entre el cap-edins i el cap-enfora. És la naturalesa viva que s'activa: roques que es transformen en éssers animats, muntanyes que es mouen, pedres que respiren, boscos que es desvetllen... "Un laberint existencial que troba en la grandesa de la natura, la profunditat de l'espai

íntim ".

Seahorses ens endinsa en el misteri. Com aquest fanal aixecat enmig d'una selva tropical que, com pintura magrittiana, confon lluna i foc. Univers dual i contradictori, mirall d'aquest "valuós caos interior" des del qual Francesca Llopis opera. Aigua que flueix; roca immòbil. "Sense contraris no hi ha progressió" que deia Blake ". 

-Gisela Chillida

* Música composta i interpretada expressament per Patricia Maeser (Berlín)